La ment crea la realitat

Les predisposicions mentals ens gasten bromes estranyes. Veiem les coses de la manera com la nostra ment ha instruït els nostres ulls per veure-les.

Muhammad Yunus

En aquesta unitat es treballarà l’observació dels pensaments, per intentar veure d’on vénen i com es formen.

Continguts

Què vol dir que la ment crea la realitat?

En aquesta unitat didàctica ens plantejarem d’on vénen els nostres pensaments, les idees que tenim sobre el món que ens envolta i sobre nosaltres mateixos, i la relació entre pensament, emoció i percepció.

Ens apropem al món a través dels sentits, i considerant que la matèria que ens ocupa té a veure amb un tipus concret de percepció, la visual, començarem preguntant-nos en què consisteix el fet de veure. Els científics ens donen resposta a aquesta pregunta utilitzant les teories del procés òptic de la manera següent:

  • Els objectes de l’entorn emeten o reflecteixen la llum.
  • Les lents dels ulls projecten imatges d’aquests objectes sobre les  retines que transmeten el missatge al cervell.
  • La imatge òptica formada a la retina estimula uns cent trenta milions de receptors microscòpics, cadascun dels quals respon a la longitud d’ona i intensitat de la llum que rep. Aquests receptors no treballen de forma independent, ja que entre ells s’estableixen connexions neuronals.

Però és evident que el món que ens envolta no el percebem solament a partir  del sentit de la vista. Hi intervenen altres sentits, com l’oïda, l’olfacte, el gust i fins i tot altres sentits somàtics com són el tacte; la termorecepció, que té a veure amb la sensació tèrmica; la nocicepció, que té a veure amb la sensació de dolor, i la propiocepció, que és un sentit inherent a la posició i al moviment del nostre cos.

Podríem pensar que el fet de veure, escoltar, olorar, és a dir, percebre, equival  a una sèrie de processos correlacionats de percepció quasi completament passius que funcionen enregistrant de manera lineal, però es fàcil adonar-nos que hi ha altres factors individuals que intervenen en la descodificació dels estímuls perceptius. Rudolf Arnheim, en el llibre Arte y percepción visual, ens explica: “Es necessiten principis ordenadors per transformar la infinitat d’estímuls individuals en els objectes que veiem”.

El mateix Rudolf Arheim afegeix que no es tracta solament que interpretem les percepcions, sinó que en el fet de percebre un objecte, no és l’objecte qui ve a nosaltres, sinó nosaltres els que anem cap a ell. En un mateix espai diferents persones no observen el mateix. Cadascú es fixa en unes determinades coses, i per tant hi ha una part de predisposició individual en la selecció de l’element observat. La percepció és per tant una ocupació eminentment activa tant per la selecció del que observem com per la posterior interpretació que en fem i que depèn de múltiples factors.

Per interpretar o codificar cal la formació de conceptes perceptius. Però, què és el que determina aquests conceptes perceptius? En la formació dels esquemes perceptius hi influeixen multitud de factors que van des de les experiències passades, les idees prèvies, la familiaritat amb el que és observat, l’interès concret de l’observador per allò que observa i la cultura a la qual pertany.

La utilització dels esquemes i conceptes perceptius sembla ser indispensable en la interpretació del món que ens envolta i acaba determinant la interpretació de la realitat.

Com contribueix a la nostra felicitat?

Qualsevol decisió que prenguem se sustenta en un pensament. Normalment, de forma instintiva ens expliquem i sentim el món com quelcom extern a nosaltres, com una successió d’esdeveniments que de vegades ens afavoreixen i d’altres no, com si hi participéssim de manera quasi accidental.

Adonar-nos del paper actiu que tenim en la descodificació dels estímuls perceptius pot ser molt útil per relativitzar, per veure el que ens passa des d’una òptica diferent. Comprendre que les nostres reaccions emocionals són conseqüència de la interpretació que fem dels estímuls ens obre una possibilitat d’actuació.

Sandra Blakeslee i Matthew Blakeslee, al llibre El mandala del cuerpo, ens parlen de les investigacions actuals sobre els anomenats mapes corporals i diuen el següent: “El nostre cervell està ple de mapes conceptuals, mapes de la superfície del cos, de la seva musculatura, de les seves intencions, del potencial per a cada acció, i fins i tot un mapa que plasma les intencions de les persones que ens envolten”. Aquests mapes sembla que són profundament plàstics i són capaços de reorganitzar-se en resposta a experiències. Es formen molt aviat, maduren amb l’experiència i van canviant al llarg de la nostra vida. Els autors abans esmentats conclouen: “La suma total dels nostres flexibles i mal·leables mapes corporals dóna lloc al nostre subjectiu però sòlid sentit del  jo, i a la nostra capacitat per comprendre el món que ens envolta i navegar-hi”.

Adonar-nos de la quantitat de feina que porta a terme la nostra ment i del paper interpretador respecte al que percep, així com de la capacitat de flexibilitat i d’interconnexió dels esquemes i mapes conceptuals, ens obre una porta a noves possibilitats. Constatar que realment en la percepció del món hi tenim un paper actiu ens pot ajudar a no creure’ns del tot el que percebem com a real, ens pot ajudar a relativitzar el que ens fa mal, a posar-nos més en la pell d’un altre, a plantejar-nos canviar patrons i explorar noves maneres d’interpretar.

Igual que un atleta entrena el seu cos, nosaltres també podem entrenar la nostra ment per buscar maneres que ens facin sentir millor.

Com desenvolupar la consciència del nostre paper interpretador?

Es tracta bàsicament d’iniciar un procés d’observació respecte a l’origen dels propis pensaments. Prestar atenció per adonar-nos que una mateixa cosa és percebuda de manera diferent segons sigui el receptor, i que fins i tot nosaltres mateixos en funció del moment en fem una interpretació o una altra.

Cultivant una mirada introspectiva ens adonem que la percepció que tenim del món no és neutra, que cadascú de nosaltres hi té un paper actiu, i que per tant hi ha un petit marge d’intervenció.